Els motors d'inducció tenen una eficiència molt baixa quan funcionen sense càrrega. Específicament, l'eficiència d'un motor d'inducció sense càrrega és propera a zero. Això és degut al fet que, sense càrrega, el motor no porta una càrrega real, de manera que la potència mecànica de sortida és molt petita. No obstant això, el motor encara necessita consumir energia per mantenir el seu camp magnètic intern i altres operacions necessàries, i aquestes pèrdues d'energia es manifesten com a pèrdues de cobre, pèrdues de ferro i pèrdues mecàniques, entre d'altres. Degut a l'existència d'aquestes pèrdues, encara que la potència d'entrada és relativament petita, la potència de sortida és gairebé negligible, resultant en una eficiència extremadament baixa.
Comparativament, quan un motor d'inducció està en funcionament a plena càrrega, portarà la càrrega real i lliurarà potència mecànica. Encara que les pèrdues totals (incloent pèrdues de cobre, pèrdues de ferro i pèrdues mecàniques) augmentin durant el funcionament a plena càrrega, l'eficiència global pot millorar de fet degut a l'augment significatiu de la potència útil de sortida (és a dir, potència mecànica) en aquest moment. L'eficiència a plena càrrega sol situar-se dins l'interval del 74% al 94%.
En resum, l'eficiència d'un motor d'inducció no és més alta durant el funcionament sense càrrega en comparació amb el funcionament a plena càrrega. De fet, l'eficiència d'un motor d'inducció en funcionament sense càrrega és propera a zero, mentre que l'eficiència a plena càrrega augmenta significativament. Això és degut principalment al fet que, a plena càrrega, malgrat l'augment de les pèrdues, la potència útil de sortida augmenta dràsticament, millorant així l'eficiència global.