Història tècnica dels interruptors de corrent d'aire en alta tensió

Interruptors d'aire comprimida: una visió històrica
Introducció

Els interruptors d'aire comprimida utilitzen la superior resistència dielèctrica i les propietats tèrmiques de l'aire comprimida en comparació amb l'aire atmosfèrica. Aquesta tecnologia permet el disseny d'interruptors de corrent d'alta tensió, utilitzant un jet axial d'aire comprimida dirigit a l'arc per apagar-lo eficientment. Durant més de cinc dècades, aquest mètode va ser la tecnologia preferida per a aplicacions d'extremadament alta tensió fins a l'aparició dels interruptors de SF6 (hexafluorur de sò).

Desenvolupament històric

El concepte d'extinció d'arc per aire comprimida va originar-se a Europa durant els anys 1920. Es van fer avanços significatius a finals dels anys 1930, que van portar a l'instal·lació generalitzada d'interruptors d'aire comprimida a principis dels anys 1950. Aquests models inicials tenien una capacitat d'interrupció d' fins a 63 kA, que més tard va augmentar a 90 kA als anys 1970.

Limitacions tècniques i innovacions

Malgrat la seva efectivitat, els interruptors d'aire comprimida tenen capacitats de suport dielèctic relativament limitades, principalment degut a la velocitat amb què es poden obrir els contactes. Per millorar el rendiment, els enginyers van adoptar dissenys amb múltiples interrupcions per augmentar la velocitat d'obertura. En conseqüència, per a tensions nominals superiors a 420 kV, els dissenys inicials requereixen 10 o fins i tot 12 interrupcions en sèrie per pol.

Exemple destacat

Un exemple destacat d'aquesta tecnologia es il·lustra amb una figura que mostra un interruptor d'aire comprimida amb 14 interrupcions per pol, dissenyat per operar a 765 kV el 1968 per ASEA (ara part de ABB). Això exemplifica l'enginyeria avançada necessària per atendre les demandes dels sistemes de transmissió d'ultra-alta tensió en aquella època.