L'angle crític de desbocament es defineix com la variació màxima permès en la corba de l'angle de càrrega durant un defecte, més enllà del qual el sistema perd la sincronització si el defecte no s'elimina. En essència, quan ocorre un defecte en un sistema elèctric, l'angle de càrrega comença a augmentar, posant el sistema en risc d'inestabilitat. L'angle específic en què l'eliminació del defecte restaura la estabilitat del sistema es coneix com a angle crític de desbocament.
Per una condició inicial de càrrega donada, existeix un angle crític de desbocament específic. Si l'angle real en què es desboca el defecte supera aquest valor crític, el sistema es tornarà inestable; al contrari, si roman dins del llindar crític, el sistema mantindrà la seva estabilitat. Com es mostra en el diagrama següent, la corba A representa la relació potència- angle en condicions normals i sanes d'operació. La corba B il·lustra la corba potència- angle durant un defecte, mentre que la corba C mostra el comportament potència- angle després que el defecte ha estat aïllat.

Aquí, γ1 representa la raó de la reactància del sistema durant l'operació normal (sana) a la reactància quan ocorre un defecte. Mentre que γ2 denota la raó del límit de potència estacionària del sistema després que el defecte ha estat aïllat a la del sistema sota la seva condició operativa inicial. Respecte al límit d'estabilitat transitori, un criteri clau és que dues àrees específiques siguin iguals, és a dir, A1 = A2. Per explicar-ho, l'àrea sota la corba adec (amb forma de rectangle) ha de coincidir amb l'àrea sota la corba da'b'bce. Aquesta igualtat d'àrees serveix com a condició fonamental per avaluar si el sistema elèctric pot mantenir la seva estabilitat durant i després d'un esdeveniment de defecte transitori, assegurant que els desequilibris d'energia introduïts pel defecte puguin ser gestionats correctament per prevenir el col·laps del sistema.

Així, si es coneixen γ1, γ2, i δ0, es pot determinar l'angle crític de desbocament δc.